INDUMENTARIA FEMENINA
Amb estes ressenyes no es pretén donar unes classes magistral sobre indumentària, tant sols volem donar uns conceptes bàsics, ja que el tema és molt complexe i estens, per a tractar-lo a fons.
Si us interesse ampliar la informació o podeu fer
consultant els següents llibres, els quals els podeu trobar a la biblioteca, un
és el de “Indumentaria Valenciana siglos XVIII-XIX” de Mª Victoria Liceras
Ferreres i l'altre el “Diccionari de la Indumentària: el vestit popular
valencià als segles XVIII i XIX. Cançoner” d’Aureli Puig. També és molt
interessant el catàleg de “Peces de coll en la vestimenta de la dona” que es va
publicar dins de les Jornades Culturals de l'any 1998 i que va elaborar el Grup
de Danses de les Coves junt amb el Grup de Danses “El Peiró”, en el que es
cataloga peça a peça els diferents tipus de mocadors de coll, tots ells
procedents de covarxins que els van deixar per fer l'exposició.
XICOTET VOCABULARI
La primera peça que ens col·loquem és la Camisa
o camisó, ja que com era llarga s'utilitzava com a tal, camisa per el dia i
camisó per a la nit. Hi han camises de coll quadrat, redó, amb escot molt
ampli,... i de mànigues semi llargues, curtes o sense màniga, depenent del seu ús.
La Calça o mitja calça, de fil, seda, llana
o cotó, poden ser llises, calades o bordades. El color més habitual per anar de
mudar és el blanc, però per a l'hivern o la feina són de colors més soferts.
La Sinagua, falda interior coneguda també per brial, enagua, sinagües o faldetes de davall, va col·locada damunt la camisa, les teles emprades per a la seua confecció sol ser el llanç, el fil o cotó. La seva longitud era variable depenent de la llargària de la falda i el seu perímetre generalment era de 3 a 4 metres, el vol es recollia a la cintura amb una veta o una trinxa estreta amb plecs molts treballats. Hi ha un tipus de sinagua que es nuga amb una sola obertura i té el vol repartit uniformement . Hi ha un altre tipus que tenen dos obertures, estes tenen el vol concentrat al darrere, de doble tamany que la part davantera, nugant-se la part posterior amb dues vetes al davant, i la davantera també amb dues vetes que es portaven al darrere i creuant-se es tornaven a nugar al davant, en estes obertures es solien brodar les inicials de la propietària.
A la part inferior acostumaven a portar
sacsons que li donaven pes a la peça, solien anar guarnides amb
teles més fines, o acabats amb puntes, ones, puntes de boixets,
ganxo i també cordons entre-cosits.
El Vió, també conegut per refajo, refaix, saia,... es va utilitzar tant com a faldeta semi interior (damunt de l'enagua) o com exterior (fent de faldeta) utilitzat per als dies feiners. Les teles emprades solen ser gruixudes com el panyo, la llana, i de colors molt variats tant llisos com a ratlles. En la part inferior a la vora i per dins, portaven al voltant la peça, un reforç, anomenat "cèrcol" d'una amplària variable fin 30cm. i al cantell del vió per protegir-lo del frec, i posaven un "cordó" fet manualment o amb ganxet, també el posaven a les obertures laterals. La seua llargària com amplària, eren les mateixes que les sinagües, allargant-se més o menys, segons les modes.
La Falda, peça exterior del vestit de la dona. Podem distingir les "faldes de mudar", "faldetes" (faldes de feina) o "faldes d'hivern", la seua amplària era de entre 3'50 i 4 metres. Poden o no anar folrades. Podien tenir dos obertures laterals o una (igual que les sinagües). Les faldes ambdós obertures s'acordaven per mig de vetes, la part davantera amb un terç del total de la peça i la resta al darrere; la part de darrere més frunzida es cordava al davant i la part davantera al darrere, la qual cosa permetia que servira per al temps de l'embaràs.
La llargària ha anat modificant-se en el temps, en el s. XVIII arribaven a uns 10 cm per damunt del turmell, i al finals del segle XIX i principis del XX anaren allargant-se fins a terra.
"Les faldes de mudar", utilitzades per als dies de festa. Les teles per a la seua confecció son de gran qualitat, la seda i totes les seues barreges, raso, brocades,... Les més sumptuoses amb grans dibuixos florals eren utilitzades per les classes més benestants i generalment les utilitzades entre la gent de classe mitjana, més popular, eren les lises amb colors blau, verd, morat , groc, oli i tornassolats en colors obscurs. A la part de baix solen anar ornamentades amb encaixos, cintes de seda, aplicacions de lluentons,... o far-galans amb teles fines.
"Les faldes d'hivern" utilitzades
en les èpoques de fred i en les comarques de l'interior més fredes.
El material per a la seua confecció sol ser la llana i totes les
seues variants com el feltre, el drap,.. En la seua ornamentació i
poden trobar de pintades al foc, brodades, xicotets plecs,...i amb
una gran varietat de colors, dominant el roig.
"Les faldetes o faldes de feina",
per a la seua destinació estaven confeccionades amb teixits
resistents i colors sofrits. Els teixits utilitzats era el cotó, el
llanç, la franel·la, la llana de baixa qualitat, el madràs,... En
la part inferior, a la vora i per dins portaven un reforç d'altra
tela "cèrcol", amb diferent teixit o restes d'altres
teles, que li donaven tovor. El cantell de la vora es reforçava amb
un viu de diferent color, o amb un cordó trenat bicolor.
L'ornamentació en la seua confecció era escassa, algun sacsó,
algun volant xicotet, repunts,... hi poden trobar de llises,
amb ratlles, quadres o amb piquetes xicotetes. Encara que es tractava
d'ús diari, eren estimades per les dones, que per a protegir-les en
els moments de faena es posaven al damunt grans davantals o se les
arromangaven.
El Justillo , cosset, cos o cotilla, és la peça que cobreix al cos. La seua missió és la de cenyir-lo. Les teles utilitzades depenen si eren per a diari o per a mudar. Els colors per als de mudar eren vius i cridaners formant cistelles, rams, flors, ocellets,...i amb gran varietat de tonalitats, els utilitzats en les tasques del dia a dia eren més oscurs i sofrits. No té màniga.
El Gipó o corpiño, poden ser de màniga llarga o curta, solen ser de color llis, les teles emprades són el raso i la seda. Per als de màniga llarga, utilitzats per a les èpoques de fred, les teles emprades són el vellut o la llana. L'encanyat es troba a la part davantera, pot anar tallat baix el pit o bé recte fins l'escot.
El Davantal, en un principi es va usar com a element protector, per resguardar la falda, però també es va utilitzar com a element ornamental. Els davantals de feina són generalment de roba forta i de colors més obscurs, solien ser de grans dimensions i amb butxaques, en canvi els davantals de dies de festa són de teles fines, de seda, mussolina, batista, tul, organdí,... adornats amb brodats i randes. La seua mida és molt variada hi havia de grans, menuts, amples, estrets, curts o llargs, de formes rectangulars, ovals, o quadrats. El davantal és conegut ja en el segle XVI com a element protector del vestit infantil, i és en els segles XVIII i XIX quan es popularitza.
Mocador de coll, també anomenat mocador de pit o mantonet, és una peça quadrada de tela de més o menys un metre d'amplària que es col·loca per cobrir el coll i l'esquena de forma triangular, també hi han que originàriament tenen la forma triangular. El mocador de coll de mudar, coneguda popularment per, “manteleta” terme del tot inapropiat per a la designació dels mocadors de coll, sol ser de teixits fins i transparents, de cotó o fil, de batista, tul, organdí,... generalment estan bordats en punt de cadeneta amb fils blancs, encara que també hi han de bordats amb colors o de fils d'or i plata amb aplicacions de lluentons. El mantonet de mides similars al mocador de coll, eren de seda amb serrell o flocall, podien ser llisos o adomassats, i sols els tenia les classes adinerades. El mantonet d'hivern era de llana i amb flocall, podia ser de tela estampada o brodats amb fils de colors.
A finals del segle XIX, les dones amb el canvi de moda, substitueixen tots aquestos mocadors de
coll per la Toqueta, toquilla o pellerina, de llana o cotó, altres
toquetes de més luxe eren de seda o vellut ornamentades amb passamaneria,
atzabeges o randes.
També a finals del segle XIX es van introduir els mantons
de Manila, originaris de la Xina, d'on eren exportats a les Illes
Filipines, a la seua capital Manila, de la qual prengueren el seu nom. La base
d'aquestos mantons segueix sent la seda, l'ornamentació en els bordats és molt
variada des d’animals fantàstics, ponts, flors, ocells,.. hi han alguns amb una
gran riquesa de colors i d'altres que estan bordats amb el mateix color que la
tela.
La Sabata. En un principi l'espardenya fou el calçat utilitzat entre la gent planera, i la sabata va ser el calçat de les persones principals.
Cal remarcar que nosaltres generalment quan ballem
ho fem de mudar i que portem teles de seda, la qual cosa vol dir que no està bé
ballar amb espardenya, ja que era utilitzada per la gent menys adinerada i esta
encara que anara de festa no portava sedes ni teles luxoses. Com que nosaltres
quan ballem si que les portem hauríem d'anar amb sabata, encara que també és
acceptable portar sabateta negra de roba (espardenyeta de tela negra)
que és el més semblant a una sabata
TALLER INDUMENTARIA
Les fotos que a continuació exposem són les
corresponents al Taller d'Indumentària Femenina que va organitzar el grup l'any
2009. Al llarg de la setmana es va
ensenyar com es pentine el monyo i com es col·loquen els mocadors de coll, per
concloure este Taller, Xavier Allepuz Marzà llicenciat en història i un gran expert en Indumentària tradicional,
va fer una conferència complementada amb la projecció d'imatgens de peces antigues. En acabar la conferència, components dels grup
ens vam vestir amb roba tradicional recalcant les diferències que hi ha en les
respectives èpoques.
INDUMENTARIA FEMENINA DEL SEGLE XVIII
Nosaltres a dia d'avui utilitzem una roba per el
dia a dia, i un altra per als dies festius. Els nostres avantpassats feien el
mateix, aleshores cal diferenciar la roba de mudar, de la de feina i la
utilitzada per a l'hivern.
Per a mudar les teles sempre tindran més qualitat,
la seda és molt utilitzada, els colors seran més vius i la seua confecció serà
més laboriosa. Per anar de feina es buscava colors més sofrits i les teles més
gruixudes ja que les tasques del camp així ho requeria, i per a protegir-se del
fred de l'hivern les teles emprades soler ser el drap, vellut o la llana.
Roba d'interior,
camisa, enagües i calces
S'han trobat
camises de màniga curta ( com la que veiem a la foto), sense màniga ( com
la que porte la foto corresponent a la roba d'hivern) i màniga semi-llarga (com
la foto corresponent a la roba de mudar).
Les calces hi han
de blanques i de colors, de fil o de llaneta,... depenent de la seua utilitat,
les blanques per anar de mudar, les de colors per anar de feina i de llaneta
amb colors per a l'hivern.
Roba de mudar
Per a lluir en
els dies festius la dona es posava el millor de la
caixeta, les millors peces que tenia, per a les teles de les faldes, justillos i cossos s'utilitzava
majoritàriament la sederia o teles fines de qualitat.
El justillo és
sense màniga, era una peça fonamental, ja que ressaltava el cos de la dona, les
teles emprades en la seua confecció eren precioses algunes d’elles formaven
motius florals, els cossos o corpinyos duen màniga i solen ser llisos.
El mocador de
coll, era blanc o de color cru, bordat en cadeneta en fil de color blanc, les
teles eren fines com la batista, fil, organdí,... més recentment es va
introduir el tul. I es va introduir bordar amb colors.
El davantal sol
ser de color blanc o cru, també de negre, hi ha de totes les mides i de totes
les teles, depenent del seu ús.
Respecte al calçat l’utilitzat per anar de mudar era la sabata.
I com no, en un dia tant especial com era el dia de festa no podien faltar els adreços, les joies i els complements com el llaç o les floretes del cap.
Era
imprescindible portar els cabells replegats amb el topo, inclòs es feien el
topo quan anaven de feina i portaven un mocador al cap cobrint-lo.
A les següents
fotos podem apreciar: la camisa de mitja màniga, el justillo, la falda, el
davantal , el mocador de coll, les sabates...
Ací es poden
apreciar els adreços i les joies que se solien lluir en dies de festa
Roba de mig mudar
No tota la gent
tenia diners per poder lluir sederies,... aleshores els camperols o la
gent no tant adinerada vestia amb la roba de mig de mudar, que era com la que
hem exposat abans però amb teles sofrides que no tenien res a vore amb la
sederia utilitzada per la gent amb més poder adquisitiu.
Roba de feina
Era més
rudimentària, les teles eren més gruixudes i de colors més foscs, encara que en
la foto no porta justillo, este era una pesa fonamental. També al cap es solia
portar un mocador que cobria els cabells, les calces eren de colors foscs i
s'utilitzava l'espardenya:
Roba d'hivern
Per poder
protigir-se millor del fred, les teles utilitzades per anar d’hivern,
eren teles d’abric com el panyo, la llana, el vellut,...
Les faltes solien ser de llana o roba gruixuda, per als mantonents també s’utilitzava la llana i podien estar bordats amb llanes de colors o era la mateixa tela la que formava quadres o dibuixos. Per al cos s'utilitza el gipó en lloc del justillo, ja que este és de màniga llarga generalment era de tela de llana o vellut.
A les següents fotos podem apreciar les següents peces :
la camisa, el
gipó, la falda bordada amb llana, davantal i mantonet, en esta foto el mantó cobreix
un altre mantonet de llana que es posa damunt del gipó col·locat igual que el
mocador de coll.
INDUMENTARIA FEMENINA DEL SEGLE XIX
En el segle
XIX les faldes es van allargar fins els peus i es va introduir el mantó de
manila com a complement indispensable per anar de mudar, este es va col·locar
pel d'amunt formant dos puntes (una al davant i l'altra a l'esquena), damunt
del cos es col·loca la camisa i el gipó i es deixa d'utilitzar el davantal.
FINALS DEL XIX, PRIMERS DEL XX
El color predominant d'esta època és el negre. La
falda continua sent fins els peus, i s'apolissonen al darrere, deixant quasi llisa la part davantera. Per a cobrir l'equena s'utilitza la toqueta negra, hi han de
vellut i de llana per a l'hivern i de tul, calades i teles fines per a l'estiu.
Com podeu apreciar a la foto antiga del 1906, les toquetes negres antigues que molta gent tenim a les caixes o baguls de casa, pertanyent a esta època, NO PODEM POSAR-NOS-LES EN LA INDUMENTARIA DEL SEGLE XVIII ja que com podeu apreciar no és adient, encara que les considerem antigues, no ho són suficient ni corresponen a la indumentària de la època que el grup vesteix.
TRAJECTORIA DE LA
INDUMENTARIA
EN EL GRUP DE DANSES
Vicentica Traver Cucala en una
entrevista que li va fer Cinta Moliner, (la teniu en una pàgina del blog) ens
explica com es va formar el grup l'any 1946, ens diu que “ Ací al poble encara quedava gent que havien ballat de jóves de dansants i
gitanetes i sabien el ball, com ara el tio Hermengildo i el tio Leoriano, ells
ens van ensenyar”.
Respecte a la indumentària ens diu, que el que portaven era roba antiga que ells tenien o els deixava
la gent.
Com hem dit anteriorment en la indumentària de
mudar de finals del segle XIX, les faldes eren fins els peus i el cos el cobria
el mantó de manila col·locat al damunt formant dues puntes, una al davant i
l'altra al darrera, també estaven els mantonets de llana o teles més gruixudes
per protegir-se del fred a l'hivern. És de suposar que després de la guerra la roba
més antiga que la gent tenia al seu abast era esta, per la qual cosa al voltant
dels anys que es va formar el grup, la tendència va ser a acurtar les faldes i
creuar-se el mantó pel d'avant, tant el de manila com el d'hivern, nugar-se'l
per darrere a l'esquena, com podem comprovar si veiem les fotos que tenim al
blog corresponent a estos anys.
Amb esta indumentària el Grup ha ballat molts
anys. Les faldes han anat acurtant-se o allargant-se segons la tendència de
l'època, i han sigut molts els balladors i balladores que han format part del
Grup.
Cap a l'any 1987, més o menys, el Grup en un ànim
de recuperar i rescatar la indumentària més antiga que encara es trobava pels
baguls i caixes d'alguns covarxins i tenint en compte que les danses són
ancestrals i el ball pla, són molt més anterior a la roba que fins aquell temps
representàvem, es va decidir fer un canvi en la indumentària i vestir com es
feia en el segle XVIII.
No va ser fàcil, ja que s’havia de canviar també la mentalitat de la
gent, hi havia gent que no ho acceptava. Però era un canvi
que calia fer-se per rescatar de l'oblit totes eixes peces tant antigues que
alguns covarxins encara conservaven en les seues cases. Es va fer una recerca
de estes peces i es va intentar reproduir, tant la seua confecció, com en les
teles emprades, bordats, dibuixos dels bordats, colors, col·locació,...
fent-les el més semblants possibles.
Cal dir que el Grup a dia d'avui continua amb la
mateixa dinàmica, i tots els que formen part del Grup, tant grans com menuts hem
de responsabilitzar-nos i treballar per mantindre i recuperar les nostres
tradicions, polint tant els aspectes dels balls com els de la indumentària.
INDUMENTARIA DE L'HOME
VOCABULARI
INDUMENTARIA DE L'HOME
Tronc i braços
- Camisa: Peça de lli o cotó que cobreix des dels muscles fins al genoll, frunzida, adaptada al coll amb obertura central tancada amb botons, màniga llarga i molt ampla.
- Brusa: Peça típica del segle XIX semblant a la camisa però més folgada. Cobreix des dels muscles fins davall de la cintura, està oberta per davant en la seua totalitat o bé fins a la meitat, ajustada al maluc amb una volta o una cinta. A vegades es col·locava sota la faixa.
- Jupa: Peça que cobreix el cos des dels muscles fins a la cintura, que disposa de mànegues llargues i estretes, i pot tenir o no coll. En el cas de dur coll, aquest és triangular o rectangular, i es pot guarnir amb passamaneria, cordons i borles.
- Jupetí: Peça sense mànigues amb escot i cordat de dalt baix, que cobreix el cos adaptat a ell des dels muscles fins a la cintura. Pot dur coll amb tireta alta acompanyat de solapes triangulars, botons de llautó o plata, teixits de sedes vistosa i velluts amb ratlles flors o un altre tipus de dibuixos.
Cintura i cames
- Saragüells: Peça de lli o cotó de dos camals molt amples cenyits a la cintura per una cinta, que cobreix des de la cintura fins la part superior dels genolls, que va unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuixa per a donar-li folgança. Generalment es portava el saragüell blanc, però en hivern es podia posar al damunt un altre més curt, negre i de llana.
- Calçotet: Peça de roba interior masculina de lli o cotó que protegia les cames dels fregaments del calçó o pantaló exterior. Deriva del saragüell i d'ell deriva l'actual calçotet.
- Calçó: Peça de dos camals units en la part superior en una sola peça que es va estretint progressivament cap als genolls i subjecte amb una tira a manera de cinturó amb la suficient amplitud per a permetre els moviments del cos. La part inferior dels camals té obertures que es tanquen amb botons o vetes i cobrixen els genolls. Es portava com a peça aïllada o a joc amb la jaqueta. Depenent del seu ús podia ser de llana, cotó o seda.
- Calces: Peces de llana o cotó teixides a mà, podien cobrir el peu i la cama (calces o mitjes) o només la cama (Calces redones i taloneres).
- Pantaló llarg: Amb la mateixa estructura que el calçó curt però més llarg i recte fins als turmells, va començar a usar-se en el segle XIX, acompanyada amb jupetins i jupeses però sobretot amb bruses.
- Faixa: Tira de tela, cotó, llana o seda d'entre 30 i 50 cm. d'ampla i uns dos metres de llarg, servia per a subjectar els saragüells o pantalons, amb flocs en els laterals, de diversos colors i dibuixos, ratlles, rombes, espiguetes, es teixien en telers i subjectaven i protegien la zona lumbar.
- Lligacames: Tires de tela llargues d'aproximadament un metre, algunes rematades amb borles o flocs, les més fines podien ser de seda encara que les havia d'altres materials, es col·locaven en la cama just en el lloc on acabava la calça, rodejant-la i lligant-la en forma de llaç proporcionant-li subjecció.
- Faldilla: Ampla i amb vol, generalment negra o d'un color viu.
- Enagos: Combinació generalment
blanca per a donar cos a la faldilla.
Cap
- Mocador: Peça quadrada que es doblegava en triangle i es col·locava de forma que una punta penjara i les altres dos rodejaren el cap, fins a arribar a nugar-se entre si, formant una espècie de turbant, teixits de seda i cotó amb molts colors i dibuixos. Els mètodes de col·locar-se el mocador són molt variats depenent de regions o del gust de cada persona.
- Còfia: Bossa de tela en la qual s'arreplegava el cabell, ja que l'home de l'època el solia portar llarg, s'usava per comoditat per a treballar encara que també s'usaven per a festes les de teixits més fins. Podien rematar-se amb borles.
- Barret: Peça amb moltes
variants; la gorra que solia ser de drap, amb caigudes cap als
costats cobrint les orelles. El barret es solia posar sobre el
mocador o la còfia, podien ser de feltre o de vellut negre, amb les
ales voltes, amb la part superior de forma cònica, alguns portaven
grans pompons. Encara que en realitat hi havia barrets
d'innumerables mides, tipus i formes.
Peus
- Espardenya Sola d'espart, la puntera i taló del mateix material o un altre, servixen per a ajustar el taló i els dits dels peus, recolzats en la sola per mitjà de cintes, (vetes), encreuades sobre l'empenya. Este calçat s'usava des de temps molt antics en l'època de l'ocupació musulmana.
- Sabata En la seua major part
eren de color negre, amb sola de cuiro i la resta de pell o d'algun
teixit, amb llengüeta alta sobre la qual es posava un llaç o
sivella
Complements
- Capa És una peça d'abrigar, llarga fins als turmells, solta amb grans vols i sense mànegues, portaven una xicoteta capa superposada que arribava fins als colzes anomenada esclavina. Podia ser de drap o vellut, eren negres encara que de vegades podien ser de colors, s'usava en esdeveniments importants.
- Alforja Amb grans butxaques, es portava recolzada en el muscle, era una peça de llana principalment de forma rectangular, amb grans butxaques en els dos extrems, per poder portar diferents objectes, podien anar rematades amb flocs o borles.
- Joies No eren peces de gran
valor, tenien més aviat funció ornamental, predominaven les de
motius religiosos destacant les medalles, creus i rosaris.
Este vocabulari de la indumentària de l'home està tret de la wiquipedia
DOCUMENT QUE PARLA DE LA INDUMENTÀRIA
UN ALTRE DOCUMENT QUE ENS PARLA DE LA INDUMENTÀRIA
UN ALTRE DOCUMENT QUE ENS PARLA DE LA INDUMENTÀRIA
No hay comentarios:
Publicar un comentario