INDUMENTARIA


INDUMENTARIA FEMENINA



Amb estes ressenyes no es pretén donar unes classes magistral sobre indumentària, tant sols volem donar uns conceptes bàsics, ja que el tema és molt complexe i estens, per a tractar-lo a fons.
Si us interesse ampliar la informació o podeu fer consultant els següents llibres, els quals els podeu trobar a la biblioteca, un és el de “Indumentaria Valenciana siglos XVIII-XIX” de Mª Victoria Liceras Ferreres i l'altre el “Diccionari de la Indumentària: el vestit popular valencià als segles XVIII i XIX. Cançoner” d’Aureli Puig. També és molt interessant el catàleg de “Peces de coll en la vestimenta de la dona” que es va publicar dins de les Jornades Culturals de l'any 1998 i que va elaborar el Grup de Danses de les Coves junt amb el Grup de Danses “El Peiró”, en el que es cataloga peça a peça els diferents tipus de mocadors de coll, tots ells procedents de covarxins que els van deixar per fer l'exposició. 


XICOTET VOCABULARI 


La primera peça que ens col·loquem és la Camisa o camisó, ja que com era llarga s'utilitzava com a tal, camisa per el dia i camisó per a la nit. Hi han camises de coll quadrat, redó, amb escot molt ampli,... i de mànigues semi llargues, curtes o sense màniga, depenent del seu ús.

La Calça o mitja calça, de fil, seda, llana o cotó, poden ser llises, calades o bordades. El color més habitual per anar de mudar és el blanc, però per a l'hivern o la feina són de colors més soferts.

La Sinagua, falda interior coneguda també per brial, enagua, sinagües o faldetes de davall, va col·locada damunt la camisa, les teles emprades per a la seua confecció sol ser el llanç, el fil o cotó. La seva longitud era variable depenent de la llargària de la falda i el seu perímetre generalment era de 3 a 4 metres, el vol es recollia a la cintura amb una veta o una trinxa estreta amb plecs molts treballats. Hi ha un tipus de sinagua que es nuga amb una sola obertura i té el vol repartit uniformement . Hi ha un altre tipus que tenen dos obertures, estes tenen el vol concentrat al darrere, de doble tamany que la part davantera, nugant-se la part posterior amb dues vetes al davant, i la davantera també amb dues vetes que es portaven al darrere i creuant-se es tornaven a nugar al davant, en estes obertures es solien brodar les inicials de la propietària.

A la part inferior acostumaven a portar sacsons que li donaven pes a la peça, solien anar guarnides amb teles més fines, o acabats amb puntes, ones, puntes de boixets, ganxo i també cordons entre-cosits. 


El Vió, també conegut per refajo, refaix, saia,... es va utilitzar tant com a faldeta semi interior (damunt de l'enagua) o com exterior (fent de faldeta) utilitzat per als dies feiners. Les teles emprades solen ser gruixudes com el panyo, la llana, i de colors molt variats tant llisos com a ratlles. En la part inferior a la vora i per dins, portaven al voltant la peça, un reforç, anomenat "cèrcol" d'una amplària variable fin 30cm. i al cantell del vió per protegir-lo del frec, i posaven un "cordó" fet manualment o amb ganxet, també el posaven a les obertures laterals. La seua llargària com amplària, eren les mateixes que les sinagües, allargant-se més o menys, segons les modes.



La Falda, peça exterior del vestit de la dona. Podem distingir les "faldes de mudar", "faldetes" (faldes de feina) o "faldes d'hivern", la seua amplària era de entre 3'50 i 4 metres. Poden o no anar folrades. Podien tenir dos obertures laterals o una (igual que les sinagües). Les faldes ambdós obertures s'acordaven per mig de vetes, la part davantera amb un terç del total de la  peça i la resta al darrere; la part de darrere més frunzida es cordava al davant i la part davantera al darrere, la qual cosa permetia que servira per al temps de l'embaràs.

La llargària ha anat modificant-se en el temps, en el s. XVIII arribaven a uns 10 cm per damunt del turmell, i al finals del segle XIX i principis del XX anaren allargant-se fins a terra.

  "Les faldes de mudar", utilitzades per als dies de festa. Les teles per a la seua confecció son de gran qualitat, la seda i totes les seues barreges, raso, brocades,... Les més sumptuoses amb grans dibuixos florals eren utilitzades per les classes més benestants i  generalment les utilitzades entre la gent de classe mitjana, més popular, eren les lises amb colors blau, verd, morat , groc, oli i tornassolats en colors obscurs. A la part de baix solen anar ornamentades amb encaixos, cintes de seda, aplicacions de lluentons,... o far-galans amb teles fines.

"Les faldes d'hivern" utilitzades en les èpoques de fred i en les comarques de l'interior més fredes. El material per a la seua confecció sol ser la llana i totes les seues variants com el feltre, el drap,.. En la seua ornamentació i poden trobar de pintades al foc, brodades, xicotets plecs,...i amb una gran varietat de colors, dominant el roig. 
"Les faldetes o faldes de feina", per a la seua destinació estaven confeccionades amb teixits resistents i colors sofrits. Els teixits utilitzats era el cotó, el llanç, la franel·la, la llana de baixa qualitat, el madràs,... En la part inferior, a la vora i per dins portaven un reforç d'altra tela "cèrcol", amb diferent teixit o restes d'altres teles, que li donaven tovor. El cantell de la vora es reforçava amb un viu de diferent color, o amb un cordó trenat bicolor. L'ornamentació en la seua confecció era escassa, algun sacsó, algun volant xicotet, repunts,... hi poden trobar de llises,  amb ratlles, quadres o amb piquetes xicotetes. Encara que es tractava d'ús diari, eren estimades per les dones, que per a protegir-les en els moments de faena es posaven al damunt grans davantals o se les arromangaven.

El Justillo , cosset, cos o cotilla, és la peça que cobreix al cos. La seua missió és la de cenyir-lo. Les teles utilitzades depenen si eren per a diari o per a mudar. Els colors per als de mudar eren vius i cridaners formant cistelles, rams, flors, ocellets,...i amb gran varietat de tonalitats, els utilitzats en les tasques del dia a dia eren més oscurs i sofrits. No té màniga.

El Gipó o corpiño, poden ser de màniga llarga o curta, solen ser de color llis, les teles emprades són el raso i la seda. Per als de màniga llarga, utilitzats per a les èpoques de fred, les teles emprades són el vellut o la llana. L'encanyat es troba a la part davantera, pot anar tallat baix el pit o bé recte fins l'escot.

El Davantal, en un principi es va usar com a element protector, per resguardar la falda, però també es va utilitzar com a element ornamental. Els davantals de feina són generalment de roba forta i de colors més obscurs, solien ser de grans dimensions i amb butxaques, en canvi els davantals de dies de festa són de teles fines, de seda, mussolina, batista, tul, organdí,... adornats amb brodats i randes. La seua mida és molt variada hi havia de grans, menuts, amples, estrets, curts o llargs, de formes rectangulars, ovals, o quadrats. El davantal és conegut ja en el segle XVI com a element protector del vestit infantil, i és en els segles XVIII i XIX quan es popularitza.

Mocador de coll, també anomenat mocador de pit o mantonet, és una peça quadrada de tela de més o menys un metre d'amplària que es col·loca per cobrir el coll i l'esquena de forma triangular, també hi han que originàriament tenen la forma triangular. El mocador de coll de mudar, coneguda popularment per, “manteleta” terme  del tot inapropiat per a la designació dels mocadors de coll, sol ser de teixits fins i transparents, de cotó o fil, de batista, tul, organdí,... generalment estan bordats en punt de cadeneta amb fils blancs, encara que també hi han de bordats amb colors o de fils d'or i plata amb aplicacions de lluentons. El mantonet de mides similars al mocador de coll, eren de seda amb serrell o flocall, podien ser llisos o adomassats, i sols els tenia les classes adinerades. El mantonet d'hivern era de llana i amb flocall, podia ser de tela estampada o brodats amb fils de colors.
A finals del segle XIX, les dones amb el canvi de moda, substitueixen tots aquestos mocadors de coll per la Toqueta, toquilla o pellerina, de llana o cotó, altres toquetes de més luxe eren de seda o vellut ornamentades amb passamaneria, atzabeges o randes.
També a finals del segle XIX es van introduir els mantons de Manila, originaris de la Xina, d'on eren exportats a les Illes Filipines, a la seua capital Manila, de la qual prengueren el seu nom. La base d'aquestos mantons segueix sent la seda, l'ornamentació en els bordats és molt variada des d’animals fantàstics, ponts, flors, ocells,.. hi han alguns amb una gran riquesa de colors i d'altres que estan bordats amb el mateix color que la tela.

La Sabata. En un principi l'espardenya fou el calçat utilitzat entre la gent planera, i la sabata va ser el calçat de les persones principals.
Cal remarcar que nosaltres generalment quan ballem ho fem de mudar i que portem teles de seda, la qual cosa vol dir que no està bé ballar amb espardenya, ja que era utilitzada per la gent menys adinerada i esta encara que anara de festa no portava sedes ni teles luxoses. Com que nosaltres quan ballem si que les portem hauríem d'anar amb sabata, encara que també és acceptable portar sabateta negra de roba (espardenyeta de tela negra) que és el més semblant a una sabata


TALLER INDUMENTARIA 

Les fotos que a continuació exposem són les corresponents al Taller d'Indumentària Femenina que va organitzar el grup l'any 2009.  Al llarg de la setmana es va ensenyar com es pentine el monyo i com es col·loquen els mocadors de coll, per concloure este Taller, Xavier Allepuz Marzà llicenciat en història i un gran expert en Indumentària tradicional, va fer una conferència complementada  amb la projecció d'imatgens de peces antigues. En acabar la conferència, components dels grup ens vam vestir amb roba tradicional recalcant les diferències que hi ha en les respectives èpoques.


INDUMENTARIA FEMENINA DEL SEGLE XVIII

Nosaltres a dia d'avui utilitzem una roba per el dia a dia, i un altra per als dies festius. Els nostres avantpassats feien el mateix, aleshores cal diferenciar la roba de mudar, de la de feina i la utilitzada per a l'hivern.
Per a mudar les teles sempre tindran més qualitat, la seda és molt utilitzada, els colors seran més vius i la seua confecció serà més laboriosa. Per anar de feina es buscava colors més sofrits i les teles més gruixudes ja que les tasques del camp així ho requeria, i per a protegir-se del fred de l'hivern les teles emprades soler ser el drap, vellut o la llana.

 
Roba d'interior, camisa, enagües i calces

S'han trobat camises de màniga curta ( com la que veiem a la foto),  sense màniga ( com la que porte la foto corresponent a la roba d'hivern) i màniga semi-llarga (com la foto corresponent a la roba de mudar).
Les calces hi han de blanques i de colors, de fil o de llaneta,... depenent de la seua utilitat, les blanques per anar de mudar, les de colors per anar de feina i de llaneta amb colors per a l'hivern.
 
         


Roba de mudar

Per a lluir en els dies festius la dona es posava el millor de la caixeta, les millors peces que tenia,  per a les teles de les faldes, justillos i cossos s'utilitzava majoritàriament la sederia o teles fines de qualitat.
El justillo és sense màniga, era una peça fonamental, ja que ressaltava el cos de la dona, les teles emprades en la seua confecció eren precioses algunes d’elles formaven motius florals, els cossos o corpinyos duen màniga i solen ser llisos.
El mocador de coll, era blanc o de color cru, bordat en cadeneta en fil de color blanc, les teles eren fines com la batista, fil, organdí,... més recentment es va introduir el tul. I es va introduir bordar amb colors.
El davantal sol ser de color blanc o cru, també de negre, hi ha de totes les mides i de totes les teles, depenent del seu ús.

Respecte al calçat l’utilitzat per anar de mudar era la sabata.

I com no, en un dia tant especial com era el dia de festa no podien faltar els adreços, les joies i els complements com el llaç o les floretes del cap.
Era imprescindible portar els cabells replegats amb el topo, inclòs es feien el topo quan anaven de feina i portaven un mocador al cap cobrint-lo.
A les següents fotos podem apreciar: la camisa de mitja màniga, el justillo, la falda, el davantal , el mocador de coll, les sabates...



   Ací es poden apreciar els adreços i les joies que se solien lluir en dies de festa

 

Roba de mig mudar

No tota la gent tenia diners  per poder lluir sederies,... aleshores els camperols o la gent no tant adinerada vestia amb la roba de mig de mudar, que era com la que hem exposat abans però amb teles sofrides que no tenien res a vore amb la sederia utilitzada per la gent amb més poder adquisitiu.





Roba de feina

Era més rudimentària, les teles eren més gruixudes i de colors més foscs, encara que en la foto no porta justillo, este era una pesa fonamental. També al cap es solia portar un mocador que cobria els cabells, les calces eren de colors foscs i s'utilitzava l'espardenya:



Roba d'hivern 
Per poder protigir-se millor del fred,  les teles utilitzades per anar d’hivern, eren teles d’abric com el panyo, la llana, el vellut,...

Les faltes solien ser de llana o roba gruixuda, per als mantonents també s’utilitzava la llana i podien estar bordats amb llanes de colors o era la mateixa tela la que formava quadres o dibuixos. Per al cos s'utilitza el gipó en lloc del justillo, ja que este és de màniga llarga generalment era de tela de llana o vellut.

A les següents fotos podem apreciar les següents peces :
la camisa, el gipó, la falda bordada amb llana, davantal i mantonet, en esta foto el mantó cobreix un altre mantonet de llana que es posa damunt del gipó col·locat igual que el mocador de coll.






INDUMENTARIA FEMENINA DEL SEGLE XIX

 En el segle XIX les faldes es van allargar fins els peus i es va introduir el mantó de manila com a complement indispensable per anar de mudar, este es va col·locar pel d'amunt formant dos puntes (una al davant i l'altra a l'esquena), damunt del cos es col·loca la camisa i el gipó i es deixa d'utilitzar el davantal.



    
 FINALS DEL XIX, PRIMERS DEL XX

El color predominant d'esta època és el negre. La falda continua sent fins els peus, i s'apolissonen al darrere, deixant quasi llisa la part davantera. Per a cobrir l'equena s'utilitza la toqueta negra, hi han de vellut i de llana per a l'hivern i de tul, calades i teles fines per a l'estiu.





Com podeu apreciar a la foto antiga del 1906, les toquetes negres antigues que molta gent tenim a les caixes o baguls de casa, pertanyent a esta època, NO PODEM POSAR-NOS-LES EN LA INDUMENTARIA DEL SEGLE XVIII ja que com podeu apreciar no és adient, encara que les considerem antigues, no ho són suficient ni corresponen a la indumentària de la època que el grup vesteix.


TRAJECTORIA DE LA INDUMENTARIA
EN EL GRUP DE DANSES

Vicentica Traver Cucala en una entrevista que li va fer Cinta Moliner, (la teniu en una pàgina del blog) ens explica com es va formar el grup l'any 1946, ens diu que “ Ací al poble encara quedava gent que havien ballat de jóves de dansants i gitanetes i sabien el ball, com ara el tio Hermengildo i el tio Leoriano, ells ens van ensenyar”.
Respecte a la indumentària ens diu, que el que portaven era roba antiga que ells tenien o els deixava la gent.
Com hem dit anteriorment en la indumentària de mudar de finals del segle XIX, les faldes eren fins els peus i el cos el cobria el mantó de manila col·locat al damunt formant dues puntes, una al davant i l'altra al darrera, també estaven els mantonets de llana o teles més gruixudes per protegir-se del fred a l'hivern. És de suposar que després de la guerra la roba més antiga que la gent tenia al seu abast era esta, per la qual cosa al voltant dels anys que es va formar el grup, la tendència va ser a acurtar les faldes i creuar-se el mantó pel d'avant, tant el de manila com el d'hivern, nugar-se'l per darrere a l'esquena, com podem comprovar si veiem les fotos que tenim al blog corresponent a estos anys.
Amb esta indumentària el Grup ha ballat molts anys. Les faldes han anat acurtant-se o allargant-se segons la tendència de l'època, i han sigut molts els balladors i balladores que han format part del Grup.
Cap a l'any 1987, més o menys, el Grup en un ànim de recuperar i rescatar la indumentària més antiga que encara es trobava pels baguls i caixes d'alguns covarxins i tenint en compte que les danses són ancestrals i el ball pla, són molt més anterior a la roba que fins aquell temps representàvem, es va decidir fer un canvi en la indumentària i vestir com es feia en el segle XVIII.
No va ser fàcil, ja que s’havia de canviar també la mentalitat de la gent, hi havia gent que no ho acceptava. Però era un canvi que calia fer-se per rescatar de l'oblit totes eixes peces tant antigues que alguns covarxins encara conservaven en les seues cases. Es va fer una recerca de estes peces i es va intentar reproduir, tant la seua confecció, com en les teles emprades, bordats, dibuixos dels bordats, colors, col·locació,... fent-les el més semblants possibles.
Cal dir que el Grup a dia d'avui continua amb la mateixa dinàmica, i tots els que formen part del Grup, tant grans com menuts hem de responsabilitzar-nos i treballar per mantindre i recuperar les nostres tradicions, polint tant els aspectes dels balls com els de la indumentària

 

VOCABULARI

INDUMENTARIA DE L'HOME

 

Tronc i braços

  • Camisa: Peça de lli o cotó que cobreix des dels muscles fins al genoll, frunzida, adaptada al coll amb obertura central tancada amb botons, màniga llarga i molt ampla.
  • Brusa: Peça típica del segle XIX semblant a la camisa però més folgada. Cobreix des dels muscles fins davall de la cintura, està oberta per davant en la seua totalitat o bé fins a la meitat, ajustada al maluc amb una volta o una cinta. A vegades es col·locava sota la faixa.
  • Jupa: Peça que cobreix el cos des dels muscles fins a la cintura, que disposa de mànegues llargues i estretes, i pot tenir o no coll. En el cas de dur coll, aquest és triangular o rectangular, i es pot guarnir amb passamaneria, cordons i borles.
  • Jupetí: Peça sense mànigues amb escot i cordat de dalt baix, que cobreix el cos adaptat a ell des dels muscles fins a la cintura. Pot dur coll amb tireta alta acompanyat de solapes triangulars, botons de llautó o plata, teixits de sedes vistosa i velluts amb ratlles flors o un altre tipus de dibuixos.

Cintura i cames

  • Saragüells: Peça de lli o cotó de dos camals molt amples cenyits a la cintura per una cinta, que cobreix des de la cintura fins la part superior dels genolls, que va unit un quadrat de tela a l'altura de l'entrecuixa per a donar-li folgança. Generalment es portava el saragüell blanc, però en hivern es podia posar al damunt un altre més curt, negre i de llana.
  • Calçotet: Peça de roba interior masculina de lli o cotó que protegia les cames dels fregaments del calçó o pantaló exterior. Deriva del saragüell i d'ell deriva l'actual calçotet.
  • Calçó: Peça de dos camals units en la part superior en una sola peça que es va estretint progressivament cap als genolls i subjecte amb una tira a manera de cinturó amb la suficient amplitud per a permetre els moviments del cos. La part inferior dels camals té obertures que es tanquen amb botons o vetes i cobrixen els genolls. Es portava com a peça aïllada o a joc amb la jaqueta. Depenent del seu ús podia ser de llana, cotó o seda.
  • Calces: Peces de llana o cotó teixides a mà, podien cobrir el peu i la cama (calces o mitjes) o només la cama (Calces redones i taloneres).
  • Pantaló llarg: Amb la mateixa estructura que el calçó curt però més llarg i recte fins als turmells, va començar a usar-se en el segle XIX, acompanyada amb jupetins i jupeses però sobretot amb bruses.
  • Faixa: Tira de tela, cotó, llana o seda d'entre 30 i 50 cm. d'ampla i uns dos metres de llarg, servia per a subjectar els saragüells o pantalons, amb flocs en els laterals, de diversos colors i dibuixos, ratlles, rombes, espiguetes, es teixien en telers i subjectaven i protegien la zona lumbar.
  • Lligacames: Tires de tela llargues d'aproximadament un metre, algunes rematades amb borles o flocs, les més fines podien ser de seda encara que les havia d'altres materials, es col·locaven en la cama just en el lloc on acabava la calça, rodejant-la i lligant-la en forma de llaç proporcionant-li subjecció.
  • Faldilla: Ampla i amb vol, generalment negra o d'un color viu.
  • Enagos: Combinació generalment blanca per a donar cos a la faldilla.

Cap

  • Mocador: Peça quadrada que es doblegava en triangle i es col·locava de forma que una punta penjara i les altres dos rodejaren el cap, fins a arribar a nugar-se entre si, formant una espècie de turbant, teixits de seda i cotó amb molts colors i dibuixos. Els mètodes de col·locar-se el mocador són molt variats depenent de regions o del gust de cada persona.
  • Còfia: Bossa de tela en la qual s'arreplegava el cabell, ja que l'home de l'època el solia portar llarg, s'usava per comoditat per a treballar encara que també s'usaven per a festes les de teixits més fins. Podien rematar-se amb borles.
  • Barret: Peça amb moltes variants; la gorra que solia ser de drap, amb caigudes cap als costats cobrint les orelles. El barret es solia posar sobre el mocador o la còfia, podien ser de feltre o de vellut negre, amb les ales voltes, amb la part superior de forma cònica, alguns portaven grans pompons. Encara que en realitat hi havia barrets d'innumerables mides, tipus i formes.

Peus

  • Espardenya Sola d'espart, la puntera i taló del mateix material o un altre, servixen per a ajustar el taló i els dits dels peus, recolzats en la sola per mitjà de cintes, (vetes), encreuades sobre l'empenya. Este calçat s'usava des de temps molt antics en l'època de l'ocupació musulmana.
  • Sabata En la seua major part eren de color negre, amb sola de cuiro i la resta de pell o d'algun teixit, amb llengüeta alta sobre la qual es posava un llaç o sivella

Complements

  • Capa És una peça d'abrigar, llarga fins als turmells, solta amb grans vols i sense mànegues, portaven una xicoteta capa superposada que arribava fins als colzes anomenada esclavina. Podia ser de drap o vellut, eren negres encara que de vegades podien ser de colors, s'usava en esdeveniments importants.
  • Alforja Amb grans butxaques, es portava recolzada en el muscle, era una peça de llana principalment de forma rectangular, amb grans butxaques en els dos extrems, per poder portar diferents objectes, podien anar rematades amb flocs o borles.
  • Joies No eren peces de gran valor, tenien més aviat funció ornamental, predominaven les de motius religiosos destacant les medalles, creus i rosaris.


Este vocabulari de la indumentària de l'home està tret de la wiquipedia


DOCUMENT QUE PARLA DE LA INDUMENTÀRIA 

UN ALTRE DOCUMENT QUE ENS PARLA DE LA INDUMENTÀRIA

No hay comentarios:

Publicar un comentario